“Els espais rurals són aptes per encabir pràcticament qualsevol activitat productiva”, Xavier Ginés

“Els espais rurals són aptes per encabir pràcticament qualsevol activitat productiva”, Xavier Ginés

Quan parlem d’emprendre en entorns rurals és necessari tractar un factor d’atracció i retenció de població emprenedora i general com és la connectivitat. Xavier Ginés, junt amb un equip de professionals de la Universitat Jaume I de Castelló, han elaborat l’informe en què s’aborda aquesta qüestió. A partir de la ferramenta d’Ecosistemes Locals d’Emprenedoria (ELE) s’han encarregat d’estudiar i d’introduir millores en aquells indicadors referits a la connectivitat, ampliant-los i perfeccionant-los d’acord amb el bagatge propi del grup DESiRES d’investigació social.

Cre-A Rural naix com a resposta a la necessitat de fomentar l’emprenedoria en zones rurals del territori. Quin ha sigut la resposta?, com veus la situació actual?

Qualsevol iniciativa que fomente la implicació de les persones en el desenvolupament del seu territori sempre és benvinguda. I l’emprenedoria es torna molt complexa en entorns rurals. Això fa idònia aquesta i altres iniciatives que hi ha arreu del territori. L’únic problema que veig és que per a «produir», a banda de necessitar l’assessorament que presta aquesta iniciativa, cal assegurar altres serveis que són necessaris per a la «reproducció» social. És a dir, habitatge, serveis per a la conciliació, mobilitat…   

La connectivitat és un dels factors sobre els quals has treballat en aquest projecte. Quines barreres existeixen en la actualitat que impedisquen el creixement empresarial de les zones rurals?, quines són?

Els espais rurals són aptes per encabir pràcticament qualsevol activitat productiva. Però d’entre totes les activitats, les que millor s’adapten a les limitacions dels pobles d’interior són aquelles que fan servir el coneixement com a principal matèria primera. A més a més, també són de les que més rendibilitat aporten, de les que menys impacte ambiental tenen, i les que s’associen en major mesura a persones joves. El disseny, la traducció, la programació, l’assessorament laboral, l’advocacia… són, en essència, activitats que generen valor generant informació. Aquesta, que és intangible, necessita un canal per arribar a la seua destinació, i eixe no és altre que Internet o la línia telefònica. La qualitat d’aquesta infraestructura és un element capital per garantir les possibilitats de desenvolupament de la ruralitat en aquests temps. 

Què podem fer per a millorar-les i convertir-les en un atractiu per a l’emprenedoria?

La connectivitat ha de ser un pressuposat, una infraestructura bàsica en què no es pense. A l’hora d’establir un negoci a la ciutat es pressuposa cobertura telefònica total i també d’Internet a velocitat màxima. Ha de passar igual a la ruralitat. Ni més ni menys: ha de ser un factor per descomptat. Si es converteix en un atractiu en un poble és perquè en altre és un factor d’expulsió. La connectivitat és un dret bàsic i així ha de ser considerat també a la ruralitat. Ara bé, si volem convertir-lo en un atractiu, doncs subvencionem el cost que té per a l’usuari, posem zones d’accés gratuït, etc. com també podríem fer, i de fet es fa, a determinats barris o zones de ciutats.

L’accés digital quant a infraestructures i connectivitat és, en moltes ocasions, insuficients. Quins són els motius reals?

Efectivament, en general són absolutament insuficients. De fet jo crec que Internet i cobertura telefònica no representen la limitació més gran en la major part dels pobles. Si ho són en uns quants, de forma, m’atreviria a dir, dramàtica. Però la majoria compten amb amples de banda acceptables i cobertures telefòniques relativament decents -val a dir que no amb totes les operadores-. Hi ha altres infraestructures més costoses que sí representen carències molt greus: escoles infantils, equipaments sanitaris… però també comercials, bancaris i d’altres molts serveis. I sobretot hi ha una carència greu d’habitatge assequible i de la connectivitat física, aquella que mou coses i persones. En aquest últim cas, la «connectivitat» depén únicament dels recursos privats, del cotxe particular, amb els costos que representa i el factor de discriminació edatista que implica. 

Si parlem d’emprenedors que busquen implementar el seu negoci en un entorn rural i que a penes hagen tingut contacte amb la digitalització i tot el que això suposa, com podem ajudar-los al fet que ho aconseguisquen?

En el nostre treball hem diferenciat tres nivells d’accessibilitat a Internet: accés, ús i aprofitament. Tindre possibilitats d’accés de qualitat és un requisit del medi, més de l’individu: És la condició necessària. Però perquè es produïsca un ús cal una mínima alfabetització entre les persones usuàries, sobretot de les madures, perquè les joves ja venen amb la digitalització incorporada de naixement, són nadius digitals, que en diuen. Ara bé, des del punt de vista empresarial, l’accessibilitat més profitosa és aquella que pot capitalitzar Internet. L’accés és una competència de l’Estat, que intenta prestar subvencionant les operadores per la instal·lació de banda ampla a tot el territori. L’ús, que implica alfabetització, ha de ser competència autonòmica, a través de la Conselleria d’Educació (Escola, EPA…) o de Benestar (per a les persones majors). Però quan es tracta de procurar rendibilitzar Internet ens acostem molt a el fet local, que a través de les diverses estratègies de desenvolupament local han d’ajustar aquesta formació a les necessitats concretes de les empreses o dels emprenedors i emprenedores de cada zona. Per això em sembla que iniciatives com aquesta tenen sentit quan les impulsen Agències de Desenvolupament Local, Grups d’Acció Local i aliances vàries entre ells. Perquè parteixen de la visió local, que ha de ser competitiva i diferenciada d’altres. La capitalització no és un dret, com sí l’accés i l’alfabetització, és un element de competitivitat. Ací en comptes d’igualar, cal diferenciar. És la vostra tasca.